Compartim un fragment d’un dels nostres llibres. Qui no ha viscut situacions com aquestes?
«Arriba l’any 1961. Jo tinc sis anys i el meu germà Jordi, dos. És aleshores quan la meva mare m’inscriu, per primera vegada, a l’escola G… I va ser tràgic. Perquè jo estava acostumada a l’ambient de casa, que era súper amorós, i no havia tingut disciplines escolars de cap tipus. De manera que, un bon dia, arribo tota contenta a l’escola i em trobo ni més ni menys que el Espíritu Nacional. És a dir: Un munt de mestres vestides de color negre, gordes, rígides i antipàtiques, que t’humiliaven (“tu no harás nada de provecho!”) i t’enviaven a l’infern a la mínima de res (i jo pensava: “almenys allà estaré calentona!”). És a dir:
· L’obligació de cantar el Cara al Sol, amb aquella lletra tan lúgubre, tan poc pedagògica! El primer cop que el vaig sentir ja vaig pensar “però què carai és això?!”
· L’obligació de resar el rosari, cada dissabte.
· L’obligació de fer copia del Evangelio, quan ja era més gran. Sense comentar-lo ni res, evidentment, només copiar-lo una vegada i una altra, fins a la desesperació.
· L’obligació de cosir, cosir, cosir i cosir. En vaig acabar ben tipa! Per això no n’he sabut mai. I això que després, quan estudiava ATS, ho vaig haver de tornar a fer!
· L’obligació de fer cal·ligrafia. I vinga copiar, vinga copiar. I si parlaves massa: també vinga copiar dues-centes vegades «yo no hablaré en classe«. Era tan avorrit! Sort que jo m’ho prenia com un joc: ho feia de dalt cap a baix, d’aquí cap allà…
· L’obligació de portar un ram de flors a la Virgen Maria, el mes de maig.
· L’obligació d’anar a missa, un cop al mes. Cadascuna de nosaltres amb la seva mantellina reutilitzable.
· L’obligació de confessar.
· L’obligació de comulgar.
· L’obligació de fer la comunió. Jo la vaig fer l’1 de maig de 1963, a l’església de C…
I això que no era una escola de monges! A més, encara vaig tenir sort d’agafar-ho tard. En canvi, ma mare sí que va patir a fons el sistema franquista. Ella va rebre classes de com servir al marit, com ser una bona esposa… i la meva mare, pobra, s’ho creia i es pensava que, fent-ho com li havien dit, seria una bona esposa.
Jo recordo especialment la senyoreta Maria Ángeles, que em volia fer parlar en castellà tant sí com no. Però jo, amb 6 anys, encara no en sabia, de castellà! De manera que vaig arribar a casa i vaig demanar als meus pares que em parlessin en castellà. I el meu pare, “no, no, aquí sempre s’ha parlat en català i nosaltres volem que parlis en català amb nosaltres. Ja l’aprendràs, el castellà!”
Per contra, recordo amb afecte a la senyoreta Lola, una mestra alta, estilitzada i molt carinyosa. Sempre em deia “va, Maria, anem a llegir”. Ella era catalana i parlava molt en català, potser per això quan llegíem en castellà tenia més paciència. També era molt atenta, d’aquell tipus de persones que, quan veuen que estrenes sabates noves, te’n fa una lloança que et deixa ben contenta. Era molt amorosa i jo me l’estimava molt. I això que també anava de negre com les altres!»
Los comentarios están cerrados.