Compartim un fragment d’un dels nostres llibres. Qui no ha viscut situacions com aquestes?
“Arriba l’any 1961. Jo tinc sis anys i el meu germà Jordi, dos. És aleshores quan la meva mare m’inscriu, per primera vegada, a l’escola G… I va ser tràgic. Perquè jo estava acostumada a l’ambient de casa, que era súper amorós, i no havia tingut disciplines escolars de cap tipus. De manera que, un bon dia, arribo tota contenta a l’escola i em trobo ni més ni menys que el Espíritu Nacional. És a dir: Un munt de mestres vestides de color negre, gordes, rígides i antipàtiques, que t’humiliaven (“tu no harás nada de provecho!”) i t’enviaven a l’infern a la mínima de res (i jo pensava: “almenys allà estaré calentona!”). És a dir:
· L’obligació de cantar el Cara al Sol, amb aquella lletra tan lúgubre, tan poc pedagògica! El primer cop que el vaig sentir ja vaig pensar “però què carai és això?!”
· L’obligació de resar el rosari, cada dissabte.
· L’obligació de fer copia del Evangelio, quan ja era més gran. Sense comentar-lo ni res, evidentment, només copiar-lo una vegada i una altra, fins a la desesperació.
· L’obligació de cosir, cosir, cosir i cosir. En vaig acabar ben tipa! Per això no n’he sabut mai. I això que després, quan estudiava ATS, ho vaig haver de tornar a fer!
· L’obligació de fer cal·ligrafia. I vinga copiar, vinga copiar. I si parlaves massa: també vinga copiar dues-centes vegades “yo no hablaré en classe“. Era tan avorrit! Sort que jo m’ho prenia com un joc: ho feia de dalt cap a baix, d’aquí cap allà…
· L’obligació de portar un ram de flors a la Virgen Maria, el mes de maig.
· L’obligació d’anar a missa, un cop al mes. Cadascuna de nosaltres amb la seva mantellina reutilitzable.
· L’obligació de confessar.
· L’obligació de comulgar.
· L’obligació de fer la comunió. Jo la vaig fer l’1 de maig de 1963, a l’església de C…
I això que no era una escola de monges! A més, encara vaig tenir sort d’agafar-ho tard. En canvi, ma mare sí que va patir a fons el sistema franquista. Ella va rebre classes de com servir al marit, com ser una bona esposa… i la meva mare, pobra, s’ho creia i es pensava que, fent-ho com li havien dit, seria una bona esposa.
Jo recordo especialment la senyoreta Maria Ángeles, que em volia fer parlar en castellà tant sí com no. Però jo, amb 6 anys, encara no en sabia, de castellà! De manera que vaig arribar a casa i vaig demanar als meus pares que em parlessin en castellà. I el meu pare, “no, no, aquí sempre s’ha parlat en català i nosaltres volem que parlis en català amb nosaltres. Ja l’aprendràs, el castellà!”
Per contra, recordo amb afecte a la senyoreta Lola, una mestra alta, estilitzada i molt carinyosa. Sempre em deia “va, Maria, anem a llegir”. Ella era catalana i parlava molt en català, potser per això quan llegíem en castellà tenia més paciència. També era molt atenta, d’aquell tipus de persones que, quan veuen que estrenes sabates noves, te’n fa una lloança que et deixa ben contenta. Era molt amorosa i jo me l’estimava molt. I això que també anava de negre com les altres!”
vaig tenir la gran sort , ara tinc 73 anys , que totes les Mestres de parvuls i primaria eren catalanes encara que les clases es feien en Castellá i no vaig patir cap traume cantava el cara el sol i la slave Regina comuna canço mes i vaig fer labors i al pasar al institut allá si que hi habíen Mestres castellans i era mes present la llengua pero ho prenc com un aprenentage igual que vaig fer francés , potser perque no vaig tenir cap Mestre que fos prepotent , inclus les senyoretes de la sección femenina eren amables , per el que he anat sentint vaig tenir sort
al final tot depenia de la qualitat humana de les persones, sembla que va tenir molta sort!
Jo també vaig tenir la mateixa experiència que anamaria egea i tinc 71 anys.
És cert que s’havia de cantar una cançó “patriótica” al pati, abans d’entrar a classe però, ignoro per ordre de qui, encara que ho suposo, mai es va cantar el “Cara al Sol”, es cantaven altres cançons com “Prietas las filas” i una que m’agradava molt “Montañas nevadas”.
Només vaig tenir un professor castellà i falangista o militar, que feia bastanta por. Amb el pas del temps he arribat a la conclusió que era un pobre desgraciat, però llavors impressionava.
Tota la resta eren uns grans professionals. Tots catalans, excepte un altre castellà que era el director, un aragonès que per ser dels anys 50/60 Déu n’hi do el que permetia, això sí, sense sortir-se mai de l’ortodòxia de la situació. Sempre parlava en castellà però jo l’havia sentit parlar un català plusquamperfet.
La presència de la religió i l’Església era aclaparadora en un col·legi dels que en dèiem “de l’Estat” on les classes eren segregades, hi havia el pavelló masculí i el pavelló femení, cadascun amb el seu propi pati separat de l’altre.
Era el Ramon Llull de Barcelona, avui més conegut per altres circumstàncies més recents.
Impossible que una nena o nen d’aquesta edat ,pogués escriure I d’ aquesta manera un”diari” com el que heu exposat. Jo tinc 74 I a l,escola teniam mestres molt carnyosos I tambe de ben tirans. Si , cantavem tot el que dieu, pero éram inconscients de l’adoctinament socio-polític. La diferència no es tanta amb la d’avui a excepció de l’adoctrinament I la permisivitat. No crec doncs que una criatura escribís un diari així.
No és pas el diari d’una nena, són els records d’una senyora de 65 anys, explicats ara. La nostra feina ha estat ajudar-la a fer memòria, ordenar els records, escriure’ls i imprimir-ho en un llibre ben bonic. La convidem a visitar la resta de la web per conèixer-nos!