A vegades els records més senzills son els més bonics. Avui ens posem místics i us compartim un fragment d’un dels últims llibres que hem fet, situat en una masia de Vilassar. Què us agradaria compartir a vosaltres?
«[…] La vida, allà, era molt senzilla i molt intensa alhora. Descobrir-ho i viure-ho em va donar moments de molta felicitat. Coses com observar les flors, aprendre el nom de les plantes, pasturar les ovelles, estimbar-me amb la bicicleta, jugar amb les granotes…
Recordo que la casa no tenia llum elèctric, sinó un llum de carbur. I feia molt bona olor; a mi m’encantava, fins al punt de passar-me hores mirant-lo: per mi, aquella flama tenia vida, amb el centre que sempre estava quiet i el costat que es movia més. Em feia tips d’observar-la. De tota manera, per no gastar carbur, amb l’oncle sopàvem vora el foc. I el foc era com si ens parlés, feia molta companyia. Dels primers anys recordo les converses de l’oncle amb la mare: parlaven dolçament i baixet, sense aixecar mai la veu més del compte. Sí que hauria pogut intervenir, jo, però la veritat és que ni els escoltava; només em fixava en el conjunt de la suavitat i la dolçor amb què parlaven, allà, vora el foc. Per mi era una sensació de pau molt gran, un moment molt espiritual. Ara penso que, en aquell temps, i d’alguna manera, jo ja estava meditant.
Més endavant el meu oncle em va ensenyar a plantar safrà, anar a buscar julivert, anar a collir pomes amb ell, em va ensenyar a fer anar la falç… la falç! Ara que parlen tant de la protecció dels nens petits, i jo feia anar una falç com aquell qui res. I no em vaig tallar mai!
Amb l’oncle feia moltes excursions i m’explicava un munt de coses, que per mi eren molt ancestrals. Potser et deia “mira aquest arbre, per què et sembla que és rodó i no pas quadrat?” I jo pensava “quina tonteria”. O bé “per què et sembla que gira, la Terra? I què creus que fa el sol?”. Però aquestes converses, encara que fossin tontes, després pensava que potser tenien la seva raó de ser. També miràvem molt les estrelles, a la nit, i l’oncle me’n deia el nom, perquè allà la nit era tan clara que es veien totes. O bé em deia el nom de les plantes, si es podien menjar, si curaven alguna malaltia… És curiós perquè el meu oncle, sense haver viatjat gaire, sabia un munt de coses.»
