«Si tornés a començar la meva història, no canviaria pas res», diu la protagonista d’aquest llibre. Nosaltres hem gaudit moltíssim escoltant i escrivint la seva biografia. Us en compartim l’inici!
Hi havia una vegada un poble, al mig de la Conca de Barberà, entre vinyes i pedreres, anomenat Sarral. L’any 1950, que és quan comença aquesta història, Sarral era un poble de mil vuit-cents habitants que no tenia de res i tenia de tot. No tenia de res perquè la majoria de cases no tenia aigua corrent, i a vegades ni tan sols wàter o comuna, i havies d’espavilar-te al femer. Tampoc hi havia congeladors, ni cuines de gas, ni televisors, i només un o dos telèfons en tot el poble, que feia servir tothom:
–Corre, que truquen a tal persona! Ves-la a avisar, que és conferència! –et deien.
I tu, vinga córrer perquè no sabies què era una conferència, però semblava una cosa important.
Tampoc hi havia gaires cotxes i els carrers eren de rocs i terra. I la gent viatjava amb carro, autobús de línia o taxi.
Però vist ara, hi havia molt més. Perquè en aquella època, Sarral tenia una seixantena de botigues: colmados, carnisseries, merceries, farmàcia, barberies, dos sabaters, dos basters (que feien els guarniments de cuir per les mules), un boter, un cisteller, dos o tres ferrers, tres o quatre panaderies, dos o tres fusters, un matalasser (que refeia els matalassos de llana) i dos o tres cinemes (segons si comptem el del capellà o no). Enmig de tot això, l’any 1950, vaig néixer jo.
–A aquesta xiqueta li agrada molt regirar!
Qui parla és la meva besàvia, la Marieta (o la iaia de cal Menescal, que li deien). Ella era una dona petita, molt arrupideta, amb els cabells blancs i molt ben vestida, amb el seu mocador i una manteleta, sempre negre, com totes les iaies que encadenaven un dol amb un altre.
A casa la Marieta jo hi passava moltes hores, ja fos al seu jardí ple de flors precioses o, sobretot, a dalt el terrat, on ho regirava tot, a veure què descobria.
–Iaia, si em dones aquest vano, el guardaré tota la vida!
–Oi tant, ja te’l dono, ja.
I ella vinga fer ganxet o mitja al seu balancí.
–Vine –em deia–, que parlarem.
I llavors em deia que jo m’havia de fer respectar, que havia de ser una senyoreta, que havia d’estudiar molt… A vegades també m’explicava que el seu jardí, temps enrere, havia estat el cementiri del poble i que, si cabava gaire, potser encara trobaria algun esquelet. I no era pas broma. Fins i tot, en un racó del jardí hi havia una caseta que no tenia cap porta. Era l’ossera, on hi guardaven els ossos que havien tret del cementiri.
La besàvia Marieta va viure fins que jo vaig tenir 10 o 11 anys, i la recordo ben bé. Tots ens l’estimàvem molt. Avui, encara guardo aquell vano que em va regalar, com si fos un tresor molt especial […].
