Records bonics

A vegades els records més senzills son els més bonics. Avui ens posem místics i us compartim un fragment d’un dels últims llibres que hem fet, situat en una masia de Vilassar. Què us agradaria compartir a vosaltres?

“[…] La vida, allà, era molt senzilla i molt intensa alhora. Descobrir-ho i viure-ho em va donar moments de molta felicitat. Coses com observar les flors, aprendre el nom de les plantes, pasturar les ovelles, estimbar-me amb la bicicleta, jugar amb les granotes… 

Recordo que la casa no tenia llum elèctric, sinó un llum de carbur. I feia molt bona olor; a mi m’encantava, fins al punt de passar-me hores mirant-lo: per mi, aquella flama tenia vida, amb el centre que sempre estava quiet i el costat que es movia més. Em feia tips d’observar-la. De tota manera, per no gastar carbur, amb l’oncle sopàvem vora el foc. I el foc era com si ens parlés, feia molta companyia. Dels primers anys recordo les converses de l’oncle amb la mare: parlaven dolçament i baixet, sense aixecar mai la veu més del compte. Sí que hauria pogut intervenir, jo, però la veritat és que ni els escoltava; només em fixava en el conjunt de la suavitat i la dolçor amb què parlaven, allà, vora el foc. Per mi era una sensació de pau molt gran, un moment molt espiritual. Ara penso que, en aquell temps, i d’alguna manera, jo ja estava meditant. 

Més endavant el meu oncle em va ensenyar a plantar safrà, anar a buscar julivert, anar a collir pomes amb ell, em va ensenyar a fer anar la falç… la falç! Ara que parlen tant de la protecció dels nens petits, i jo feia anar una falç com aquell qui res. I no em vaig tallar mai! 

Amb l’oncle feia moltes excursions i m’explicava un munt de coses, que per mi eren molt ancestrals. Potser et deia “mira aquest arbre, per què et sembla que és rodó i no pas quadrat?” I jo pensava “quina tonteria”. O bé “per què et sembla que gira, la Terra? I què creus que fa el sol?”. Però aquestes converses, encara que fossin tontes, després pensava que potser tenien la seva raó de ser. També miràvem molt les estrelles, a la nit, i l’oncle me’n deia el nom, perquè allà la nit era tan clara que es veien totes. O bé em deia el nom de les plantes, si es podien menjar, si curaven alguna malaltia… És curiós perquè el meu oncle, sense haver viatjat gaire, sabia un munt de coses.”

Open chat
Hola! Com et podem ajudar?